professora cansada

4. La realitat supera les ràtios d’alumnes NESE

professora cansada

Avui torno a sortir de l’aula Taller amb la mateixa sensació que m’acompanya des del primer dia: la càrrega d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) és palpable, fins i tot abans de revisar qualsevol registre formal. La dinàmica del grup, les demandes constants i la necessitat d’acompanyament individualitzat fan evident que aquí hi ha un repte estructural important.

L’anàlisi DAFO que vaig elaborar i comentar amb la directora i la tutora ho confirma: de 25 alumnes, 9 són NESE, una proporció que contrasta fortament amb les orientacions recomanades pel Departament d’Educació, que estableixen aproximadament tres alumnes NEE/NESE per aula. Tot i no aplicar-se directament a un centre internacional Montessori, aquest referent ajuda a dimensionar el desequilibri real.

Per ser justos, també veig que aquesta ràtio a un centre públic seria un complert desastre i a l’aula Taller, ho gestionen prou bé per tenir aquesta ràtio. Aixó em trasllada directament a pensar en les bondats d’una estratègia pedagògica d’un aula multinivell com aquesta, on conviuen infants de 6 a 12 anys, hi ha un element que juga clarament a favor del centre: la capacitat d’aprenentatge compartit. Tal com descriuen Castro (2018) i Moreno (2023), l’organització multinivell permet que els continguts es vagin propagant de manera natural; els petits aprenen observant i els grans consoliden ajudant. En aquest context, els infants NESE no queden tan exposats ni “separats”, perquè poden moure’s amb més flexibilitat segons els seus ritmes.

Tot i això, aquesta estructura no resol totes les necessitats. He pogut veure com certes dificultats, com les derivades de la dislèxia, no reben un abordatge prou sistemàtic: no hi ha instruments específics de detecció, ni materials adaptats, ni un protocol clar dins de l’ambient Montessori. La guia Montessori hi posa tota la intenció, i la seva sensibilitat pedagògica és indubtable: observa, acompanya, ajusta… però li falten eines.

Aquesta manca de recursos específics és el que justifica, cada dia més, la necessitat d’intervenció psicopedagògica que estic desenvolupant. I també és el que em motiva a continuar buscant solucions que siguin realistes, coherents amb Montessori i sostenibles per al centre.

-REPTE3-

3. Detecció de necessitats

Després de dues setmanes a les pràctiques, he pogut recollir informació de diverses maneres amb quasi tots els components d’aquesta petita comunitats educativa. Les úniques fonts a les quals no he accedit han estat les famílies. Tot i això, gràcies a la llibertat que es genera a l’aula he tingut moments d’observació, fer preguntes, involucrar-me  els alumnes, etc. En definitiva, endinsar-me en tot el que comporta aquesta pedagogia totalment nova per a mi.

Així comparteixo amb vosaltres, un resum d’aquesta primera aproximació teòrica i reflexiva sobre les necessitats de l’escola.

 

 

He utilitzat l’eina de Canva per sintetitzar la informació recol·lectada. https://www.canva.com/design/DAG37HvG6yg/3Cn9VKJeTCL5nKFlBTX8eQ/view?utm_content=DAG37HvG6yg&utm_campaign=designshare&utm_medium=link2&utm_source=uniquelinks&utlId=ha17951b561 

 

2. Començo a un nou paradigma

El primer dia de pràctiques em fan una petita explicació i introducció de l’equip docent, els diferents espais, em comenten superficialment com està distribuïda l’aula, els diferents materials, etc. El primer tret que m’ha cridat l’atenció és que l’Escoleta Montessori està dividida en, només, dues aules: la primera on estan els nens i nenes de 3 a 6 anys; i la segona pels alumnes de 6 als 12 anys.

Com que aquesta disposició és totalment nova per a mi, demano a la directora centrar-me en la segona classe, amb els nens que, per entendre’ns, estan fent la primària. 

La classe comença a les 9:00h aproximadament amb una rotllana on es presenta als nens, l’ordre del dia. D’aquesta manera l’organització de les activitats queda reflectida a un gran taulell que poden consultar i saber què toca fer i a quina hora.

Anècdota: Els nens més grans porten tots rellotge analògic i solen estar molt pendents del que passa al llarg del dia.

Quasi sempre l’organització i disposició de les activitats és el mateix:

1.- de 9:00 a 12:00h cercles de treball i presentacions

2.- de 12:00 a 13:00h Pati

3.- de 13:00 a 14:00h Menjador

4.-  de 15:00  a 16:00h Tallers

Durant les meves pràctiques només assistiré a les tres primeres hores en què es produeixen els cercles i presentacions.

  • Presentacions: S’organitzen presentacions al llarg del curs per a grups reduïts de com a màxim 4 nens. Aquestes presentacions són bàsicament l’explicació, per part de la mestra, d’un nou contingut. Per exemple es presenta al grup reduït “Com es fan les sumes i les restes”, “què són els verbs i els adjectius”, “quins són els animals de l’era prehistòrica”, etc. Només es presenta un tema i s’intenta aprofundir el màxim possible fent-los partícips d’aquest procés. Després de la presentació hi ha una estona de treball autònom per assimilar els aprenentatges. Els alumnes prenen moltes de les decisions sobre com han de desenvolupar aquest treball pràctic posterior. Aquestes presentacions les fa una docent.

I mentre es fan les presentacions al grup reduït, què fa la resta dels alumnes?

  • Cercles de treball, projectes en grups o individuals, tallers d’educació emocional…: D’una manera, que encara no he acabat d’entendre, durant la rotllana de les 9:00 del matí, els alumnes que no tenen presentacions, apunten a la seva agenda què han de fer aquell dia. D’alguna manera cada nen sap, més o menys, quina activitat ha de desenvolupar aquell dia. Pel que he preguntat, després de cada presentació, els nens saben que les setmanes vinents han de fer treball grupal o individual relacionat amb la tasca.

Llavors quina és la meva tasca? 

A la pedagogia Montessori hi ha un rol que és molt important i és el de l’observadora. Aquest rol té una gran rellevància, ja que l’actuació educativa es basa en dues qüestions bàsiques: l’observació i la guia. Les mestres han de guiar als nens, però sobretot han d’observar per tal que no interferir en el seu propi descobriment. Una de les frases cèlebre de la Maria Montessori és “Qualsevol ajuda innecessària, és un obstacle per al desenvolupament”. Per tant, el rol de l’observador és tenaç. Si ens limitéssim a seguir la idea d’observadora Montessori de manera estricta, hauria d’haver-me passat les primeres hores asseguda a una cadira, prenent notes, observant sense interactuar amb l’entorn.

Però en el meu cas, la feina d’observació  no era tan rígida i vaig poder voltar per la classe, parlant amb els alumnes, coneixent els materials Montessori, escoltant les presentacions que es feien i en general familiaritzant-me amb l’entorn.

La primera setmana, per tant, ha estat d’observadora. A partir d’aquesta, a poc a poc, em ficaran feines més concretes després d’analitzar les necessitats del centre.

 

 

1. Benvinguda a l’Escoleta Montessori

Començo aquesta nova etapa amb molta il·lusió i expectatives positives! Iniciar les pràctiques del màster a una Escoleta Montessori és, per a mi, una gran oportunitat per aprendre de prop una manera d’entendre l’educació que sempre m’ha fascinat.

Des de fa temps m’interessa la pedagogia Montessori, no només per la seva vessant respectuosa amb el ritme i la curiositat natural dels infants, sinó també perquè és un mètode amb una base científica sòlida, construït a partir de l’observació, la neurociència i l’experiència directa amb els nens i nenes.

Espero poder veure com s’aplica aquest enfocament en el dia a dia de l’aula: com s’organitzen els espais, com es promou l’autonomia i com es guia l’aprenentatge des del respecte i la llibertat.

Vull aprendre de les educadores, dels infants i del mateix ambient preparat, per comprendre millor com cada detall contribueix al desenvolupament integral de la persona.

Em sento molt agraïda de poder formar part, durant aquest període, d’un projecte educatiu que posa l’infant al centre i que entén l’aprenentatge com un procés actiu, significatiu i ple de vida.

És, sens dubte, un punt de partida emocionant per continuar creixent com a futura professional de la psicopedagogia.