Arribar al final d’aquest període de pràctiques és, inevitablement, un moment per mirar enrere i donar sentit a tot el camí recorregut. Al llarg de les darreres entrades he anat compartint els principals esdeveniments, observacions i actuacions realitzades durant la meva estada en una escola amb metodologia Montessori, però aquesta entrada vol ser una pausa conscient per integrar l’experiència i extreure’n aprenentatges de fons.
Un dels primers grans aprenentatges ha estat entendre que la intervenció psicopedagògica no sempre passa per “fer més”, sinó sovint per observar millor. Entrar en un context Montessori, amb un rol professional basat en la presència atenta, el respecte als ritmes i la intervenció mínima necessària, va suposar inicialment una sensació de desubicació. Amb el temps, però, aquesta mirada m’ha permès replantejar idees molt arrelades sobre què vol dir ajudar, intervenir o acompanyar un infant en el seu procés d’aprenentatge.
El projecte desenvolupat durant les pràctiques, centrat en la detecció preventiva i el suport a les dificultats de lectura i escriptura associades a la dislèxia, ha estat una oportunitat per posar en diàleg teoria i pràctica. El disseny de materials, l’ús d’eines com el DST-J i la bateria BERDE, i la seva aplicació en un context real, m’han ajudat a entendre que l’avaluació psicopedagògica és un procés profundament contextual, fràgil i relacional. Petits detalls com la manera d’explicar una consigna, l’estat emocional de l’infant o les condicions de l’entorn, poden tenir un impacte directe en els resultats i en la vivència de l’avaluació.
Un altre aprenentatge clau ha estat la importància de no reduir les dificultats d’aprenentatge a una lectura purament cognitiva. La dimensió emocional, especialment l’ansietat i l’autoestima, ha aparegut de manera transversal en tots els casos observats. Aquesta experiència m’ha reafirmat en la necessitat d’una mirada holística, que entengui les dificultats no com a dèficits a corregir, sinó com a senyals que cal escoltar i interpretar amb cura.
A nivell personal i professional, aquestes pràctiques també han estat un exercici de gestió de la inseguretat i construcció progressiva de confiança. Reconèixer els propis límits, demanar suport, contrastar decisions i recolzar-se en eines i professionals amb experiència ha estat fonamental per anar consolidant una identitat professional més reflexiva i ètica. En aquest sentit, el treball col·laboratiu amb la psicopedagoga i la directora del centre ha estat un dels valors més significatius de l’experiència.
Tanco aquest període amb la sensació que les pràctiques no han estat només un espai d’aplicació de coneixements, sinó sobretot un procés de transformació de la mirada.
M’emporto una manera d’entendre la psicopedagogia més respectuosa, preventiva i situada, que posa l’infant al centre i que confia en el potencial dels contextos educatius quan es treballa des de la coherència, el diàleg i l’ètica professional.
Aquest no és tant un punt final com un punt i seguit: una base sobre la qual continuar construint pràctica, criteri i identitat professional.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.