5. Què proposo i per què

Després de diverses setmanes d’observació, reunions i anàlisi del funcionament de l’Escoleta de la Vila, avui he tancat la proposta d’intervenció que desenvoluparé durant les pràctiques. El punt de partida és clar: calen eines concretes per detectar i acompanyar els infants amb dificultats lectores derivades de la dislèxia, i calen sobretot adaptades a un entorn Montessori.

La intervenció que proposo té tres destinataris principals:

  • Els infants amb dificultats lectores, especialment 1–2 casos prioritaris;
  • Les guies Montessori, que necessiten recursos pràctics i aplicables en el cicle de treball;
  • Les famílies, com a agents d’acompanyament i comunicació.

El projecte té un objectiu general:
Dissenyar i pilotar materials i pautes Montessori compatibles per a la detecció i el suport lector, tal com planteja el treball original.

A partir d’aquí, he definit quatre objectius específics, tots pensats perquè el centre els pugui continuar utilitzant quan marxi:

  • Crear materials preventius de consciència fonològica i codi escrit, manipulatius i accessibles.
  • Elaborar una guia d’observació i petites proves de lectura i escriptura (paraules, pseudoparaules, dictats significatius) per identificar indicadors de dislèxia.
  • Dissenyar un itinerari d’intervenció, seqüenciat i adaptable, integrat en l’ambient Montessori.
  • Pilotar aquests materials amb 1–2 infants, fent ajustos successius a partir de l’observació i el diari de treball.

Pel que fa al disseny, la metodologia segueix el procés d’assessorament constructivista: observació inicial, co-disseny amb la guia, implementació progressiva i avaluació contínua.

Tot plegat en coherència amb els principis Montessori: respecte pels ritmes, materials autocorrectius, intervencions breus dins del cicle de treball i observació sistemàtica.

Aquesta proposta no pretén transformar tot el funcionament del centre, sinó oferir un suport realista i sostenible, que redueixi la càrrega de les guies i millori l’atenció a l’alumnat amb dislèxia. És un petit pas, però necessari i coherent amb allò que he observat fins ara

dislèxia

professora cansada

4. La realitat supera les ràtios d’alumnes NESE

professora cansada

Avui torno a sortir de l’aula Taller amb la mateixa sensació que m’acompanya des del primer dia: la càrrega d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) és palpable, fins i tot abans de revisar qualsevol registre formal. La dinàmica del grup, les demandes constants i la necessitat d’acompanyament individualitzat fan evident que aquí hi ha un repte estructural important.

L’anàlisi DAFO que vaig elaborar i comentar amb la directora i la tutora ho confirma: de 25 alumnes, 9 són NESE, una proporció que contrasta fortament amb les orientacions recomanades pel Departament d’Educació, que estableixen aproximadament tres alumnes NEE/NESE per aula. Tot i no aplicar-se directament a un centre internacional Montessori, aquest referent ajuda a dimensionar el desequilibri real.

Per ser justos, també veig que aquesta ràtio a un centre públic seria un complert desastre i a l’aula Taller, ho gestionen prou bé per tenir aquesta ràtio. Aixó em trasllada directament a pensar en les bondats d’una estratègia pedagògica d’un aula multinivell com aquesta, on conviuen infants de 6 a 12 anys, hi ha un element que juga clarament a favor del centre: la capacitat d’aprenentatge compartit. Tal com descriuen Castro (2018) i Moreno (2023), l’organització multinivell permet que els continguts es vagin propagant de manera natural; els petits aprenen observant i els grans consoliden ajudant. En aquest context, els infants NESE no queden tan exposats ni “separats”, perquè poden moure’s amb més flexibilitat segons els seus ritmes.

Tot i això, aquesta estructura no resol totes les necessitats. He pogut veure com certes dificultats, com les derivades de la dislèxia, no reben un abordatge prou sistemàtic: no hi ha instruments específics de detecció, ni materials adaptats, ni un protocol clar dins de l’ambient Montessori. La guia Montessori hi posa tota la intenció, i la seva sensibilitat pedagògica és indubtable: observa, acompanya, ajusta… però li falten eines.

Aquesta manca de recursos específics és el que justifica, cada dia més, la necessitat d’intervenció psicopedagògica que estic desenvolupant. I també és el que em motiva a continuar buscant solucions que siguin realistes, coherents amb Montessori i sostenibles per al centre.

-REPTE3-