Aquest moment va suposar passar del pla teòric i del disseny del material a la realitat de l’aula, amb tot el que això implica: ritmes diversos, emocions, expectatives i situacions imprevistes.
La intervenció es va plantejar sempre des d’una mirada individualitzada, respectuosa amb el ritme de cada infant i coherent amb la filosofia Montessori del centre. Els materials dissenyats no tenien com a objectiu “corregir errors”, sinó afavorir la comprensió, reforçar la seguretat i oferir estratègies alternatives davant les dificultats detectades en les proves de cribratge.
Durant les sessions, vaig poder observar diferències molt significatives en la manera com cada infant afrontava les activitats. Alguns mostraven una actitud més segura quan el material era manipulatiu i visual, mentre que d’altres necessitaven més temps o més repeticions per sentir-se còmodes. Aquest fet em va reafirmar en la importància de no aplicar la intervenció com un procés rígid, sinó com una proposta flexible que s’ajusta constantment a les necessitats reals de l’alumne.
Un aspecte especialment rellevant va ser la gestió emocional. En alguns casos, les dificultats detectades anaven acompanyades d’una baixa confiança en les pròpies capacitats.
Treballar en un espai tranquil, sense pressió i amb materials pensats per facilitar l’èxit, va contribuir a crear un clima més positiu i motivador.
Aquesta fase d’implementació m’ha permès entendre que un bon projecte no és només aquell que està ben fonamentat teòricament, sinó aquell que sap adaptar-se al context, a les persones i a la realitat quotidiana de l’aula. El disseny inicial és important, però és en la pràctica on el projecte pren sentit i es transforma.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.