En l’entrada anterior del blog explicava que, després de fer l’anàlisi de necessitats, havia arribat a la conclusió que:

Calen eines concretes per detectar i acompanyar els infants amb dificultats lectores derivades de la dislèxia, i que aquestes eines haurien d’estar adaptades a un entorn Montessori.

Aquesta idea va ser el punt de partida de la meva proposta de pràctiques.

En aquesta nova fase del procés, he centrat el treball en l’anàlisi de la confecció del material i en la manera com es pot fer una primera detecció de possibles dificultats lectores. Durant aquest procés m’he adonat d’un aspecte clau: moltes de les proves que existeixen per diagnosticar formalment la dislèxia requereixen procediments mèdics o científics i han de ser administrades per professionals especialitzats, com psicòlegs o neuropsicòlegs.

Com a estudiant en pràctiques, he hagut de fer un exercici important de reflexió i responsabilitat professional, reconeixent que no tinc la competència ni la formació per dur a terme un diagnòstic clínic.

Aquesta presa de consciència no ha estat un fre, sinó una orientació. M’ha ajudat a redefinir el meu paper i a enfocar el projecte cap a una línia molt més ajustada a la realitat del context educatiu: no diagnosticar, sinó detectar indicadors de risc. En aquest sentit, m’he decantat per l’ús d’avaluacions psicomètriques que puguin aportar informació rellevant i donar-nos llum sobre si algun infant presenta risc de patir dislèxia o dificultats relacionades amb la competència lectoescriptora.

Després de buscar, analitzar i comparar diferents opcions, finalment he trobat una eina que s’ajusta força bé als objectius del projecte: el DST-J (Test de Detección de la Dislexia para Niños). Es tracta d’un instrument de cribratge que no pretén diagnosticar, però sí identificar senyals d’alerta que poden indicar la necessitat d’un seguiment més específic o d’una derivació a professionals especialitzats.

Aquest descobriment ha estat un punt d’inflexió en el desenvolupament de la proposta, ja que em permet fonamentar el disseny del material d’acompanyament a partir de dades observables i criteris objectius, sempre respectant els límits del meu rol i mantenint la coherència amb la filosofia Montessori.

En les properes entrades aprofundiré en com aquest instrument ha influït en la selecció i adaptació dels materials, i en com es pot integrar de manera respectuosa i funcional dins l’aula.